La nostra santa Mare Església s’alegra: per un do singular de la providència divina, ha arribat el dia tan desitjat en què sota la protecció de la Mare de Déu, avui que celebrem la festa de la seva Maternitat, s’obre solemnement el Concili Vaticà II.
Tots els concilis que s’han celebrat en el curs del temps -ja siguin els vint concilis ecumènics, ja siguin els innombrables concilis provincials i regionals, que també són importants- són un testimoni clar de la fidelitat de l’Església catòlica i són també com unes torxes lluminoses del curs de la seva història.
L’humil i el més recent successor del príncep dels apòstols que us parla, s’ha proposat, en convocar aquesta assemblea solemníssima, d’afirmar novament la ininterrupció del ministeri eclesiàstic i la seva continuïtat fins a la fi dels temps.
Per aquest Concili, i tenint en compte els errors, les necessitats i les possibilitats de la nostra època, aquest magisteri serà presentat avui d’una manera extraordinària a tots els homes que viuen a la terra.
En obrir aquest Concili Universal, és molt natural que el Vicari de Crist que us parla, doni una mirada al passat i escolti les seves veus vivents i reconfortants. Li plau evocar el record dels summes pontífexs, amb tants mèrits, dels temps antics i recents, que ens han transmès el testimoni d’aquestes veus greus i venerables dels concilis d’Orient i d’Occident, des del segle IV a l’edat mitjana i fins a la nostra època. Aquestes veus proclamen, amb un fervor constant, el triomf d’aquesta societat, divina i humana alhora, que és l’Església del Crist, la qual del diví Redemptor ha rebut el nom, el do de la gràcia i tot el seu sentit.
Si bé tot això és motiu d’alegria espiritual, no obstant molts sofriments i proves duríssimes de tota mena han enfosquit aquesta història de dinou segles. Allò que l’ancià Simeó en altres temps profetitzà a Maria, la Mare de Jesús, ha estat veritat i continua essent veritat: Mira, aquest és posat per tal que molts a Israel creguin i s’aixequin; serà com una senyera discutida. I Jesús mateix, ja adult, anuncià clarament de quina manera en el curs del temps els homes es portarien en contra d’ell, amb aquestes paraules misterioses: Qui a vosaltres us escolta, a mi m’escolta (Lc 2,34); i amb aquestes altres, referides pel mateix evangelista Sant Lluc: Qui no està en mi, està contra mi; qui amb mi no recull, escampa (Lc 11,23).
Els greus problemes plantejats al llinatge humà des de fa gairebé vint segles, no han canviat. Jesucrist, en efecte, resta sempre en el centre de la història i de la vida: els homes, o bé són amb ell i amb la seva Església, i aleshores frueixen de llum, de bondat, d’ordre i de pau, o bé viuen sense ell, o en contra d’ell i estan deliberadament fora de l’Església, i aleshores experimenten la confusió, les seves relacions mútues es tornen dures i els amenaça el perill de guerres sagnants.
Els concilis ecumènics, cada vegada que se celebren proclamen solemnement aquesta unió amb Crist i la seva Església, fan resplendir a tots als horitzons la llum de la veritat, orienten cap al bon camí la vida dels individus, de les famílies i de la societat, susciten i afermen les energies espirituals i eleven incessantment les ànimes als béns autèntics i eternals.
Davant els nostres ulls tenim els testimonis d’aquest magisteri extraordinari de l’Església, que són els concilis ecumènics, quan mirem les diverses èpoques de la humanitat que s’han succeït durant aquests vint segles d’història cristiana. Tota la seva documentació es troba recollida en nombrosos i imponents volums i constitueixen un tresor sagrat que està guardat en els arxius de Roma i en les biblioteques més cèlebres de tot el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada