26 de juliol 2012

CINQUANTA ANYS DEL CONCILI VATICÀ II Fragments del discurs d’obertura del Concili del Papa Joan XXIII l’11 d’octubre de 1962

Origen i mòbils del Concili ecumènic Vaticà II

Pel que es refereix a l’origen i als mòbils d’aquest gran esdeveniment, per al qual ens ha plagut de convocar-vos aquí, bastarà repetir el testimoni certament humil però comprovat per la nostra experiència personal: la primera idea d’aquest Concili ens sobrevingué d’una manera del tot imprevista, i brollà dels nostres llavis la simple paraula: “Concili Ecumènic”; desprès l’expressarem amb simplicitat davant el Sacre Col·legi dels cardenals reunits a la basílica de Sant Pau Extramurs, aquell dia venturós del 25 de gener de 1959, festa de la conversió de Sant Pau apòstol. Per als allí presents fou un toc inesperat, com d’un raig de llum vingut de dalt, i els ulls i els rostres de tots reflectien una gran suavitat. De seguida s’alçà a tot el món un gran entusiasme, i tothom començà a esperar amb fervor la celebració del Concili ecumènic.

Seguiren tres anys de treball, de preparació laboriosa, com calia, a fi de poder conèixer de la manera més ampla i aprofundida possible amb quina estima la nostra època té la fe, d’inquirir com és avui la pràctica religiosa i la vitalitat del món cristià i especialment del món catòlic. I em sembla, no sense raó, que aquest temps emprat preparant el Concili ha estat com un primer senyal i un primer do de la gràcia celestial.

L’Església, il·luminada amb la llum d’aquest Concili, tindrà –hi confiem- un augment de riquesa espiritual i, traient d’ell, com d’una font nova d’energia, mirarà intrèpida l’esdevenidor. En efecte, duent a cap l’”aggiornamento” oportú i una senyalada organització de col·laboració mútua, l’Església farà que els homes, les famílies, les nacions dirigeixin realment el seu esperit vers les coses de més amunt. La celebració d’aquest Concili se’ns converteix, doncs, en un deure de consciència d’expressar el nostre profund reconeixement a Déu, donador de tots els béns i de proclamar amb cants d’exultança la glòria del Crist Senyor, Rei gloriós i immortal dels segles i dels pobles.

Oportunitat de la celebració del Concili

A més, venerables germans, hi ha una altra cosa que bo serà proposar a la vostra consideració. Per tal que l’alegria santa que en aquesta hora omple els nostres cors sigui més completa, deixeu-nos dir davant aquesta gran assemblea que aquest Concili ecumènic s’obre en unes circumstàncies particularment favorables.

En l’exercici quotidià del nostre ministeri apostòlic sovint ens arriben, ofenent les nostres oïdes, les insinuacions d’alguns que, encara que inflamats d’un zel religiós, manquen de ponderació justa i de judici prudent en la seva manera de mirar les coses. En la situació actual de la societat no saben veure més que ruïnes i calamitats; van dient que la nostra època, comparada amb els segles passats, ha empitjorat profundament, es porten com si de la història, que és mestra de la vida, no n’haguessin d’aprendre res, i com si en els temps dels concilis precedents tot anés feliçment, perfectament quan a la doctrina, els costums i la justa llibertat de l’Església. Ens sembla necessari de dir que dissentim plenament d’aquests profetes de calamitats, que sempre anuncien catàstrofes, com si la fi del món fos imminent.


En el curs actual dels esdeveniments, en què la societat humana sembla que va cap a un ordre nou, val més reconèixer els designis misteriosos de la providència divina, que a través de la successió dels temps i de les accions dels homes, la major part de les vegades sense que ells ho esperin, aconsegueixen el seu determini i ho disposen tot amb saviesa per un major bé de l’Església, àdhuc les mateixes adversitats humanes.

Això es pot constatar fàcilment si mirem amb atenció les gravíssimes qüestions i controvèrsies actuals d’ordre polític i econòmic. Elles preocupen els homes de tal manera que els aparten de pensar en les coses religioses, que són les que pertanyen al magisteri sagrat de l’Església. Aquesta actitud no és bona, certament, i ha d’ésser reprovada. No obstant això, no hi ha ningú, que pugui negar que les condicions noves de la vida tenen almenys l’avantatge d’haver suprimit aquells obstacles innombrables amb els quals en altre temps els fills del segle solien impedir la llibertat d’acció de l’Església. N’hi ha prou de donar un cop d’ull a la història eclesiàstica per veure de seguida i amb claredat que els mateixos concilis ecumènics, les vicissituds dels quals són escrites amb lletres d’or en les gestes de l’Església, han estat sovint celebrats amb dificultats molt greus i motius de tristesa a causa de la ingerència indeguda del poder civil. Aquests prínceps del món de vegades es proposaven, certament, de protegir sincerament l’Església; però, la major part de les vegades no es feia pas sense danys ni sense perill, en l’ordre espiritual, ja testificaven per motius polítics i buscaven massa els seus propis interessos. A propòsit d’això, avui experimentem una pena molt gran perquè entre vosaltres manca un gran nombre de bisbes, que nosaltres estimem tant, els quals a causa de la seva fe en Crist són a la presó o impedits d’altres maneres. El seu record ens incita a pregar Déu per ells amb fervor. No obstant això, amb esperança i un gran consol constatem que avui l’Església, alliberada finalment de tants obstacles d’ordre profà com tenia abans, ara, des d’aquesta basílica vaticana, com des d’un segon cenacle, pot fer sentir, per mitjà de nosaltres, la seva veu plena de majestat i de gravetat.