Reflexions a la Paraula de Déu

2Corints 5,8.... estem, doncs, plens de confiança

Voldríem veure els resultats dels nostres afers de manera immediata i espectacular, quan Déu, en canvi, detesta tot allò que és enlluernador, i és pacient. Jesús posa l’exemple de la terra que és mestra d’aquesta paciència continguda. Sant Pau ho diu sense embuts:
“El qui planta no és res, ni el que sega, sinó el qui la fa créixer, Déu (1 Cor. 3.7).

En tot moment i sense que ens en adonem la força de Déu actua en nosaltres i fa que aquest regne de Déu maduri la llavor que ha posat dins nostre i segueixi el seu curs, amb una lluita sense violència. La sembra i la vida són la realitat de la nostra confiança posada en Aquell a qui ens adrecem quotidianament per dir: “Vingui a nosaltres el vostre regne”, per afegir d’immediat: “que es faci la vostra voluntat”.

La força de l’esperit és una nova llavor que no ens permet sucumbir; aquí se la juga la nostra fe. La confiança ha de ser un dels nostres valors en alça, enfront de la desconfiança; un valor cristià per lluitar contra aquest parany que ens rodeja sense aturar-se. Deixem que la llavor dipositada en cadascú de nosaltres per aquest amor que Déu ens té, creixi dins i fora nostre amb senzillesa.

Per això posem els ulls no amb el que és negatiu, sinó amb el que és positiu i descobrim tants gestos humans i fraterns que sense fer soroll, però amb esforç, ens descobreixen un regne de Déu possible, el de la pau, el de l’amor, el de la justícia, etc, que no és una quimera, sinó una realitat en la que tothom pugui ajocar-se en aquest arbre nascut del gra de mostassa més insignificant, que és vida i dóna vida sense parar.

Francesc Xavier de Dou