Trobada Catequesi Familiar de Maig: LA MANERA CRISTIANA DE PARLAR DE DÉU I PREGAR. LA SANTA TRINITAT.

1.- El Pas (= Pasqua) de JESÚS al Pare per la resurrecció i l’ascensió, culmina la seva vida humana i la seva missió entre els humans en el món amb presència física.

Amb això, però, no s’ha acabat pas la realització de tota la seva missió, sinó que tan sols acaba de començar.

Durant els trenta-tres anys de vida humana terrena, Jesús ha realitzat la seva condició de ser humà tant en l’aspecte corporal com en el seu psiquisme. Per l’acció de l’Esperit en ell i amb la seva col·laboració conscient i activa ha desenvolupat totes les seves potencialitats humanes.

Jesús va assolir plenament la seva condició humana i ha esdevingut totalment i plenament home. Home plenament acabat, Home perfecte, Model de tot ésser humà.

En Jesús ressuscitat tenim doncs Aquell que és la pauta per poder emetre un judici definitiu de tots i cadascun dels humans: el JUTGE UNIVERSAL.

En el llibre de l’APOCALIPSI de Sant Joan, amb un estil summament poètic i simbòlic, presenta com a Jesús Ressuscitat se li entrega el Llibre de la Vida, en el que està escrit tot el que cada ser humà ha fet durant la seva vida, per facilitar al Fill de l’Home el judicar els vius i els morts, tal com confessem en el Credo.

Però el més important és que per mitjà de Jesús se’ns ha donat el fet de conèixer la realitat de Déu.

En el pròleg del seu Evangeli, Joan afirma: A Déu, ningú no l’ha vist mai; el seu Fill únic que és Déu i està en el sí del Pare és qui l’ha revelat (Joan 4, 18)

En aquesta contundent frase amb la que acaba el seu pròleg, Joan ens afirma la grandesa del seu missatge.


2.- La CREENÇA CRISTIANA en la Trinitat de DÉU no és resultat d’una especulació teològica, ni fruit d’una decisió del magisteri de l’Església. És la maduració d’un procés evolutiu que ja es viu en les primeres pàgines de la Bíblia i que va anar madurant al llarg de la història religiosa d’ISRAEL. Va tenir un moment explosiu en la consciència de Jesús i és assumida, no sense conflicte cultural, per quasi totes les esglésies cristianes.

El missatge cristià sobre la Divinitat neix i és comprès i expressat dintre de la manera de pensar i parlar de la Bíblia. Ja sabem que la Bíblia anomena a Déu JAHVEH, que significa Aquell que és, es fa present i actua salvant (= comunicant vida).

Per la Bíblia Jahveh no és un “solitari”, un “individu” transcendent al món, que es relaciona amb tots els altres éssers jugant el joc de causa i efecte, sinó Aquell que és la Font constantment rajant de vida, que comunica la seva plenitud a tot ésser existent i vivent. I, per la Bíblia, tot això ho fa Déu amb Saviesa i Amor.

Per la Bíblia, la Saviesa i l’Amor, no són considerades com dues facultats psicològiques a la manera com la persona humana actua, conscient i sàvia. En parla com si fossin realitats personals i autònomes. En parla com si formessin amb Jahveh una sola realitat.

La Bíblia, literàriament, personifica Paraula i Esperit com sol fer la cultura semita quan vol parlar de valors absoluts, i en parla utilitzant el seu llenguatge simbòlic.

Així utilitza la Paraula com a símbol de la Saviesa i es presenta com un personatge que des de l’origen de tot és engendrada (no creada) per Jahveh, i que és constantment present i acompanyant-lo en la creació de totes les coses.

Tot és creat amb la Paraula i per la Paraula o Saviesa i per tant la Paraula és present i activa en tot i és portadora de felicitat per a tots els homes i dones. La Paraula o Expressió de la Saviesa és Filla de Jahveh

L’Amor de Jahveh és simbolitzat de moltes maneres: foc, aigua, llum resplendent, vida, núvol i sobretot VENT (= Ruag), com a símbol del Força creadora-evolutiva.

La DIVINITAT PER LA BÍBLIA, no és doncs una realitat solitària, sinó que és COMUNIÓ ENTRE JAHVEH, SAVIESA-PARAULA I ESPERIT-AMOR.

3. – Entrada del món bíblic en la cultura grega. En què consisteix aquesta personificació de la Saviesa i l’Esperit? No és una qüestió que la Bíblia es plantegi. La cultura bíblica no es proposa mai comprendre racionalment ni definir l’essència de les realitats tal com farà la cultura grega. La fe bíblica expressa simbòlicament la Realitat de Jahveh sabent que sempre serà superior i diferent del tot el que pugui entendre racionalment. Per la Bíblia, Déu és l’INEFABLE: Aquell de qui no es pot parlar correctament del tot.

La fe bíblico-cristiana creu que l’acció creadora i salvadora de Jahveh per la seva Paraula, i la força del seu Esperit, ha escollit el poble d’Israel per fer-se conèixer a tots els altres pobles i per a realitzar a través d’ell, l’autocomunicació a tota la humanitat a fi de portar a terme el seu projecte de Salvació: LA REALITZACIÓ DEL REGNE DE DÉU.

Dintre de la concepció bíblica de Déu, el relat del Nou Testament afirma que en Jesús s’ha fet present al món en forma humana, la Paraula-Saviesa per obra i energia de l’Esperit.

En Jesús, la mateixa Saviesa-Paraula, ha experimentat i realitzat una existència humana concreta per obra de l’Esperit-Amor.

En el procés d’autoconscienciació que Jesús viu, com a veritable home que és, copsa la seva personal i singular unió amb Déu. I com és lògic, ho copsa i ho viu en el sentit que ho vivia tot jueu piadós, format en les doctrines jueves. Jesús s’autocomprèn i viu en la relació de la total unió amb la Paraula-Saviesa i l’Esperit-Amor.

S’adona de la seva condició de dependència amorosa i total en relació a Jahveh. Se sent com resultat de la presència i l’acció de l’Esperit en ell. S’adona que tot ho és i tot ho rep de Jahveh.

Jesús, utilitzant el llenguatge humà i simbòlic de bon jueu, expressa les seves experiències místiques com una experiència de FILIACIÓ. Anomena a Jahveh ABBA, com un infant petit. S’experimenta totalment depenent d’Ell per Amor. A mesura que Jesús es fa gran, sense deixar el sentit primer de la paraula ABBA, ens farà entendre més i més el sentit de la paraula PARE.

Dintre de la concepció bíblica de la Divinitat, l’experiència mística de Jesús genera la concepció i el llenguatge cristià de Déu.

Mantenint-se dintre els esquemes culturals bíblics, el Nou Testament no pretén explicar com cal entendre racionalment tot el missatge sobre la Divinitat. Com en tot, la Bíblia en fa un contingut de FE. Afirma i proclama el que creu sense pretendre explicar com es pot entendre i definir racionalment el que es creu. Això serà el que farà la Teologia, quan els creients cristians viuran les preocupacions dogmàtiques sobre les grans i fonamentals afirmacions de fe.

L’Església, sense depreciar mai la teologia rarament l’ha introduït en la litúrgia. Malgrat els mils de llibres de grans teòlegs, l’Església ens rep en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, ens bateja en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, ens beneeix, ens perdona els pecats... sempre i en tots els sagraments en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant....