Reflexions a la Paraula de Déu

A les nostres societats del benestar hem viscut molts anys treballant i millorant econòmicament. Hem gaudit de serveis socials que ja consideràvem drets i hem tingut com habituals. Ara, però, en aquesta època de crisi, ens sentim amenaçats.

Els serveis socials es retallen, moltes persones perden el seu habitatge i la seva feina, i per a moltes d’elles –joves i madures, soles o amb responsabilitats familiars- l’esperança de trobar-ne de nou es va esvaint a mesura que el temps passa.

Moltes persones avui senten com a seves les paraules de Job: “L’home a la terra, no treballa de valent?...També a mi m’ha tocat de passar el temps inútilment; la paga que rebo són les nits en blanc. Me’n vaig al llit i ja em ve la pregunta: Quan em llevaré?La nit es fa llarga, el neguit m’omple fins que neix l’albada…se m’ha acabat l’esperança” (Job, 7,1,3-4,6).

Que difícil és, en aquesta circumstància, mantenir la fe i l’esperança! Podem creure que Déu té cura de nosaltres? No és un ingenu el salmista quan afirma que “Ell guareix els cors desfets, els embena les ferides. Té comptat el nom dels estels, els crida cada un pel seu nom…sosté els desvalguts, però abat els injustos fins a terra” (Salm. 146, 3-4,6)? O és que els creients confonem el desig amb la realitat?

Tal volta l’evangeli d’avui ens dóna llums per caminar. Ens mostra un Crist compromès en guarir els malalts, i en treure els dimonis de moltes persones. I ens explica el secret d’on naixia la seva decisió i la seva força: “De bon matí, quan encara era fosc, es va llevar, sortí, se n’anà en un lloc solitari i s’hi va quedar pregant” (Mc. 1, 35). Aquí rau la clau: en la pregària el Crist es relacionava amb el Pare. Llavors el Pare estava en ell, i ell en el Pare.

Per això feia les obres del Pare que vol que tothom visqui. Potser si enmig de la nostra vida estressada som capaços de fer espais de relació amb ell i, sobretot, si permetem que ell visqui en nosaltres i nosaltres en ell, serem capaços de trobar nous camins per a construir una nova societat. Sabrem fer-nos febles amb els febles, embenar els cors ferits, abatre els injustos, posar nom i cognoms als que omplen les anònimes estadístiques d’aturats, desnonats, o desesperats, i podrem combatre en el nostre món els dimonis de l’avarícia, l’especulació, i el menyspreu per la vida dels altres.
Santiago Quijano