Un cec assegut vora el camí, demanant caritat. Li digueren que era Jesús de Natzaret qui passava i començà a cridar. (Lc 18, 35-38) Assegut a la vora del camí demanant caritat: quina situació tan sovint semblant a la nostra, pidolaires d’un no res. Però qui passava era Jesús i el cec era en el lloc i en el moment oportú, i ho aprofità. Potser també per a nosaltres avui sigui el nostre dia, la nostra gran oportunitat!
-Sóc dels qui confien més en l’ajut dels homes que no pas en l’ajut de Déu?
-Per què si Ell tan sovint passa pel nostre costat no el crido amb el convenciment en què ho féu el cec de vora del camí?
-Crec que Ell és qui em pot ajudar, l’únic que pot fer-ho de debò?
-Present Jesús, jo no sóc més cec que el cec de Jericó?
Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi! (Lc 18, 38) El cec crida que vol veure Jesús; nosaltres, sabent que Jesús passa, no el cridem, com la majoria dels qui aquell dia sortiren al carrer només per veure’l i, fora del cec, ningú no alçà la veu. Els ulls del pidolaire no hi veien, i cridà; els cors dels qui el feien callar tampoc no hi veien i restaren muts creient-se potser uns privilegiats. L’evangelista només diu: ‘en veure-ho, van lloar Déu’.
-Què faig cada dia per creure de debò que la presència de Déu no és una simple ficció sinó que és una veritable realitat?
-El busco només en els moments d’angoixa o intento cada dia sentir-lo i viure’l present?
-Només li demano que perdoni les meves infidelitats?
-Crec que, sobretot, necessito que ell m’ajudi?
Quan Jesús va ser a prop, li preguntà: -Què vols que faci per tu? -Senyor, fes que hi vegi!, digué. (Lc 18, 41) Us volem veure, Senyor, en el treball de cada dia, en les noces d’un amic, en el naixement d’un infant, en la mort dels qui estimem, en cada Nadal i en cada Pasqua de la Comunitat. Us volem veure, sobretot, en els germans que us criden i en aquells que no saben a qui cridar. Feu-nos veure això, Senyor!
-Sé veure Déu en les persones, en els esdeveniments de cada dia i en les coses més insignificants?
-En la pregària, vull sentir sobretot la seva presència?
-Sóc rancorós, envejós, intolerant, insolidari?
-Em costa perdonar?
-Què faig per ser, de debò, humil i pobre d’esperit?
-Em sento poc generós o poc compassiu?
Recobra la vista; la teva fe t’ha salvat. A l’instant hi veié, i seguia Jesús glorificant Déu. (Lc 18, 42-43) Fou la fe que li donà la vista, i després ‘el va seguir’. Fou un gest de gratitud, però també de fe. Després glorificava Déu: sentia gratitud i alhora reconeixia que era Déu qui l’havia guarit. Va entendre que només Ell era el qui salva. Com quan no hi veia, ara, a prop d’Ell, sempre més el podrà cridar, ‘sense cridar’. Déu hi serà!
-De debò que tinc fe, o simplement crec que Déu existeix?
-Estic segur que la fe em fa veure i viure la vida d’una manera particular?
-En la meva pregària personal, hi dedico més temps a demanar coses o a agrair el que m’ha regalat?
-L’evangeli, és la font de la meva vida interior?
-Recito el ‘Pare nostre’ amb unció?
Fa 3 dies
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada