27 d’octubre 2011

El árbol de la vida: una obra mestra de cinema espiritual

Tot seguit es transcriu la crítica que Peio Sánchez Rodríguez, director del departament de Cinema de l'Arquebisbat de Barcelona, ha fet sobre la pel·lícula "El árbol de la vida".

Terrence Malick (Males Terres, 1973; Dies del cel, 1978; La prima línia vermella, 1998; El nou món, 2005) ha realitzat una obra mestra que suposa a l'artista capaç d'expressar-se a través del cinema, al pensador que s'assenta en la tradició filosòfica, teològica i musical, i al creient que vol plasmar la seva experiència de Déu. Aquesta intenció ens porta a una obra complexa que pot ser contemplada des d'una certa senzillesa però que no funcionarà com pel·lícula comercial. En aquest cas la crítica vol ser una invitació responsable a veure una pel·lícula que provoca una experiència estètica, convida a endinsar-se en l'experiència de la gràcia i deixa un pòsit reflexiu que exigeix tant la revisitació -aquí la repetició serà obligada- com a la contemplació i el diàleg.

La pel·lícula en el primer nivell narratiu explica la història d'una família a Texas en els anys cinquanta el pare autoritari -genial Brad Pitt- i la mare bondadosa -tot un descobriment Jessica Chastain- tenen tres fills dels que seguim de forma especial a Jack -interpretat per Hunter McCracken de nen-adolescent i per Sean Penn d'adult-, el mitjà i especialment significatiu RL (Laramie Eppler) i Steve (Tye Sheridan) que és el petit. Aquesta històrica domèstica se'ns presenta en tres plans un ara tràgic, un passat complex i un futur de promesa. Aquest nivell és la disculpa per presentar-nos una biografia personal on la gràcia que es presenta com una història de salvació: gràcia original, pecat, redempció i consumació.

El segon nivell narratiu s'expressa amb imatges -memorable la fotografia d'Emmanuel Lubezki-, i música que donen a la història un abast còsmic i universal. No es tracta d'una biografia concreta sinó d'una presentació de la història de l'univers i l'ésser humà davant Déu que li regala la seva gràcia. Aquí té sentit el llarg excursus sobre l'origen de l'univers i la vida així com els intercalats visuals, que més que fragmentar la narració la despleguen, i en què s'introdueix nombrosos símbols acompanyats una banda sonora que actua també com un potent emissor de missatges . La complexitat significativa dels més de 30 fragments de música clàssica i contemporània ens porten a recórrer obres de Bach, Mozart, Brahms, Mahler, Smetana, Respighi, Couperin (pare i fill al piano i la guitarra), Holst, fins i tot Preisner -el compositor de Kieslowski- per portar cap al "Agnus Dei", de la "Grande Messe de Morts" de Berlioz.

El tercer nivell narratiu té la forma d'una oració que és pronunciada fonamentalment davant Déu pels tres personatges principals mare, pare i fill gran. En aquestes oracions harmonitzades amb les imatges i la banda sonora s'ofereix el fons teològic que manifesta la presència i la recerca de Déu, la trobada i l'absència del Misteri, la gràcia i la naturalesa, el dolor i el pecat, la conversió i, per fi, la lloança.

La pel·lícula també té els seus límits com no pot ser menys davant el repte impossible que aborda. La sobreabundància en alguns moments es converteix en retòrica, la ciència es barreja sense massa avís amb la creença, la presentació d'aquesta família suposa una tipologia poc universal, l'explícit de la confessió es fa incomprensible per al qual no ha solcat pels mars de la fe cristiana i la complexitat del relat pot excloure als senzills.

Tot i això, no queda impedida la genialitat. Assenyalada per la divisió radical d'opinions entre la crítica, elevada per l'excepcional forma fílmica que desplega, impúdica i arriscada per la presentació de la fe que realitza. Aquesta pel•lícula es convertirà per als cinèfils en obra de culte i per al cinema espiritual a referència. Per res és fàcil, per això aquesta crítica vol oferir en plans unes pistes provisionals per a la visió.

Com a fons últim hi ha una crida a la conversió al misteri de la presència eloqüent, amagada i també dramàtica, enmig del pecat i de la mort, de la Gràcia. Per això acaba convertint-se en una lloança. Aquí hi ha un creient, que ple de límits, que n'hi ha, ens mostra esglaiat la seva experiència de Déu. Un lloc on el cinema es fa do.