09 de maig 2010

Reflexions a la Paraula de Déu

"... l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut que no us havíem d’imposar cap altra càrrega que aquestes indispensables..."Ac 15:28

Sorprèn que de sobte una qüestió d’identitat tan important per als jueus com era la circumcisió deixi de ser una imposició per a tots aquells no jueus que abracin el cristianisme com a religió pròpia. I sorprèn, no perquè no sigui lògica aquesta mesura, sinó perquè els qui la prenen són jueus, i també d’una manera majoritària els primers cristians eren jueus. Vet aquí de quina manera més resolutiva es posa fi a una qüestió que podia dificultar enormement la difusió del cristianisme. Tant de bo que l’església hagués actuat sempre amb aquesta rotunditat i contundència a tantes i tantes qüestions que encara avui arrosseguem sense aguaitar solucions versemblants.

"La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna, perquè la glòria de Déu l’omple de claror i l’Anyell li fa llum." Ap 21:23

Diumenge passat Joan ens parlava en la lectura de l’Apocalipsi d’un cel nou i una terra nova on no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes, i avui descriu l’entorn en el qual s’esdevindran aquestes promeses: la ciutat santa de Jerusalem resplendent i sense cap temple com a santuari “perquè el Senyor Déu de l’univers, amb l’Anyell, és el seu santuari”. Què més podem demanar? Aquestes paraules són les que donen sentit a la nostra esperança.

"Assereneu els vostres cors: no us torbeu ni tingueu por." Jo 14:27

¿Com hem de tenir por si Jesús ens diu que si fem cas de les seves paraules el Pare ens estimarà  i tots dos vindran a fer estada en nosaltres, i que ens enviarà l’Esperit Sant Defensor per recordar-nos tot el que Jesús ens ha dit? I encara més: “Us deixo la pau, us dono la meva pau”. No com el món la dóna, sinó de veritat. Aquest és el seu últim regal, potser el més valuós, però també el més incomprensible, perquè no tenim cap imatge d’aquesta pau promesa més enllà de la utopia de l’amor, més enllà del do de la fe que il·lumina el nostre camí.

Josep Maria Lari