04 d’abril 2010

Reflexions a la Paraula de Déu

“Però les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure.” Lluc 24,11

Com pot ser que creguem allò ‘increïble’, i que tot ‘delirant’ ens mantinguem assenyats? Us n’adoneu del que diem els cristians? Que Déu ressuscita els morts! Heu vist algun mort ressuscitat? Quina bestiesa! I seguim dient que a un home mort, ajusticiat, destrossat, Déu l’ha ressuscitat! És viu! I a més, amb una vida diferent a la nostra. I que ‘ja no mor més’. Increïble! Delirant!

No és estrany que els ciutadans d’Atenes quan van sentir a Pau parlar de la resurrecció del Crist, de la resurrecció dels morts, “…alguns es van posar a riure, i d’altres digueren: “Sobre aquest punt ja t’escoltarem un altre dia””(Fets. 17,32). El mateix passa avui. I va passar quelcom semblant entre els seguidors del Crist. Les dones portaven aromes per ungir-lo. No semblava, doncs, que esperessin cap resurrecció. I el seny dels apòstols –espantats i porucs pel que havia passat- ho sentencià ràpidament: un deliri, una qüestió de ments que no ‘toquen’, i a més amarat pel menyspreu cultural, tan arrelat, vers les dones.

Com és possible, doncs, creure en quelcom increïble, afirmar, assenyadament, quelcom delirant? Només hi ha un camí que sempre és més fort que qualsevol paraula o argument: l’experiència de vida. Confiem en les persones i creiem que ens estimen, per una intuïció i un convenciment que ens fa captar tot allò que fan amb nosaltres com a nascut d’amor. I sovint som savis per captar la falsedat, quan allò que fan no neix d’amor sinó del propi interès o per altres motius.

L’amor, en canvi, ens omple d’energia i ens transforma. Doncs aquest és l’origen de la nostra fe: una experiència de vida. “…els qui hem menjat i begut amb ell i hem conviscut amb ell, després que ressuscità d’entre els morts, durant quaranta dies.”(Fets 10, 41) “Conviure”, “viure conjuntament amb Ell”, estimar-lo. O fem algun tipus d’experiència de vida amb el Crist, o de sobte sentirem com una veritable bogeria el que diem que creiem. Per això deia Ranher que el cristià del segle XXI o seria místic o no seria. I això és la mística: un coneixement, d’alguna manera una experiència de Déu. Una experiència que, de fet, ens canvia la vida.

Santiago Quijano