Reflexions a la Paraula de Déu

El Senyor Déu m’ajuda, per això no em dono per vençut

Jesús va llançat: el pas pel desert l’ha reafirmat, n’ha sortit vivificat i ple de força. Com el profeta, ha sentit la veu de Déu a cau d’orella i se l’ha feta seva, s’ha reconegut mestre.

Ja no li fa por que el titllin del que sigui, ja no li fa respecte que li diguin Messies. Efectivament, se sent fill de Déu i salvador, impregnat del seu impuls. Ha copsat la incommensurabilitat del missatge, s’hi reconeix, l’ha engrescat descobrir en Déu un pare bo i en ell els gens de bondat que li ha traspassat.

Va llançat: ja no es vol amagar, ni vol defugir aquells que li busquen raons; se sent amb prou força per mostrar-se públicament a Jerusalem, allà on aquells dies previs a la celebració de la Pasqua, coincideixen Pilat i Herodes. Hi entra humil muntant un ase, tanmateix no pot evitar contagiar-se per un moment i íntimament de l’eufòria d’aquells que l’aclamen rei (I si ells també se sentissin fills de Déu? I si fos el desig d’alliberament i de vida plena que els fes cridar d’aquella manera? I si les paràboles i les prèdiques els haguessin de debò arribat al cor? I si…? I si…?). Però el moment d’il·lusió passa ràpid, de seguida li pesa la solitud del líder i endevina que el camí emprès no té retorn, “serà el que Déu vulgui”. Convoca els amics a un sopar i els diu fins on està disposat a arribar; les seves pròpies paraules li fan evident un final més que probable. Necessita pregar, aquí també se sent sol en la inquietud, els amics no l’acompanyen. L’envaeix el dubte, tan humà, i per un moment li passa pel cap la inutilitat del gest. L’ànsia s’esvaeix i es deixa prendre, convençut que el missatge de Déu transcendirà la seva mort.

Helena Cots