Comunitat Eclesial de Sant Ildefons. c/Madrazo, 92 08021 Barcelona Telèfon: 93 209 73 63 / 93 209 43 28
santildefons100@arqbcn.org
Parròquia agermanada amb la de Sant Paulí de Nola, del barri del Besòs


13 de març de 2010

Gandhi, Martin Luther King i Mandela, sants fora del santoral

El dijous 11 de març va tenir lloc l’última sessió del cicle de conferències quaresmals "Reflexió i Diàleg" que han organitzat conjuntament el CIC i la Comunitat de Sant Ildefons, aquest any sota el títol de "La coherència, arrel de la credibilitat". Aquesta darrera xerrada va anar a càrrec del pensador Francesc Torralba que reflexionà sobre "El testimoni dels sants. Coherència exemplar."

Torralba va definir els sants com "l’exemple sublim de la coherència", i va dir que la coherència és allò que dóna credibilitat, i que hi ha un lligam entre coherència, credibilitat i autoritat moral. Segons el filòsof "el poder no té res a veure amb l’autoritat moral. Quan el poble percep que qui té el poder no té autoritat moral es cau en la desafecció."

A la història de la humanitat hi ha diferents exemples de coherència en el màxim grau. Són exemples que aquesta coherència màxima és possible, i són exemples que no es limiten només al context religiós.

El sants són com llums a la foscor, són com els estels a la nit. Els sants són personatges de carn i ossos que, analitzada la seva vida, el tret més significatiu de tots ells és la coherència. Sant, en un llenguatge no teològic, és aquell que és exemple i símbol de coherència, per tant un sant és un referent per a la vida.
Els sants poden provocar admiració (que no és la millor manera d’acostar-se als referents) i voluntat d’imitació ("vull ser com ell, vull viure com ell"). Aquesta voluntat d’imitació dels sants porta a tractar de fer d’aquesta forma de vida dels sants, una forma de vida possible. Així, mentre que l’admiració pot provocar paràlisi, la imitació comporta acció, ens posa en camí.

Davant dels sants es poden caure amb certs errors. Un d’ells seria anivellar a tothom: el "tots són iguals" és simplificar i emmandrir-nos. Aquest anivellament és una excusa que ens atrinxera en la peresa. Aquest relativisme, en el que es considera que totes les formes de vida són iguals, rebaixa i diu que aquests estels (els sants) no són estels. No es pot generalitzar, s’ha de saber veure aquests estels entre els núvols.

Un altre dels errors en el que és cau és el ressentiment. "Com no puc ser com ells, els menyspreo". La vida dels sants ens interroga i ens posa el dit a la nafra. Un es sent petit i interrogat: "I tu, com vius?". Per evitar comparances, posem núvols i així no hi ha estels.

Francesc Torralba seguí la seva intervenció recordant que hi ha sants que no estan al santoral i d’altres que sí hi són i que potser no haurien de ser-hi. El teòleg va definir coherència com "concordança entre el que es diu i el que es fa, entre la idea i la praxis, entre el pensament i l’acció".

Va destacar la importància de fer conèixer els sants. Sor Genoveva Massip, Pere Relats, o mossèn Vidal Aunós no són coneguts de forma general, no es veuen, per tant no es poden imitar. Es important que presentem, que fem visibles els sants per tal que puguin ser imitats.

Una altra coherència que hi ha d’haver és entre el que es pensa i el que es diu, perquè el que es pensa no es veu i per tant aquesta incoherència entre pensament i paraula no es fa evident a primera vista. Els sants són coherents perquè diuen el que pensen i fan el que diuen.

La manca de coherència es demostra en moments inesperats: malaltia, accidents, nevades ... La coherència és el veritable antídot del cinisme. El cínic és aquell que diu A i fa B, i que actua per la lògica de la supervivència. Es detecta al cínic per la incoherència i es desmantella assenyalant la seva incoherència. El cinisme és l’arrel profunda de la desafecció.

El conferenciant va assenyalar uns elements comuns dels sants. El primer és que els sants són coherents en grau màxim en la pràctica del perdó, perdonen incondicionalment.

Un altre element comú és la relativitat respecte les coses d’aquest món. Viuen de cara a Déu i amb la confiança que els permet viure. Tenen fortalesa interior, no s’atemoreixen davant dels qui els amenacen. Tenim aquí els exemples d’Oscar Romero o d’Ignacio Ellacuría. Els sants són capaços de posar distància i això els fa lliures.

El tercer element que Francesc Torralba va indicar va ser la llibertat de viure conforme el que un pensa. Els sants no calculen, no diuen el que diuen perquè és el que toca dir, no diuen el que diuen només per afalagar, no tenen pèls a la llengua. Tenen la llibertat que és la llibertat dels fills de Déu. Tenen la llibertat en majúscules que és l’alliberament. El professor va posar com a mostra del que entenem com a llibertat a la nostra societat él triar entre un cotxe o un altre, o entre un mòbil o un altra, i això no és llibertat, sinó estar dins de l’ esclavatge del consumisme.

Un altre punt en comú que tenen els sants és la no discriminació. Els sants no fan diferències, no cauen en endogàmies. El sant és un esperit cosmopolita que mira la persona i li dóna universalitat. Els sants són figures que es mouen en terra de ningú, buscant ponts d’unió, i això crea desconfiança entre els un i els altres perquè no són vistos ni d’uns ni dels altres. Un exemple és Pere Nolasc que amb el seu patrimoni organitzava expedicions per negociar redempcions dels captius. Un altre exemple són aquelles persones anònimes que aquests dies de fred s’acosten a les persones que viuen al carrer per oferir-los una mica de menjar i un lloc per a dormir. Aquestes persones no es veuen però hi són.

El darrer aspecte que va destacar dels sants és que tenen confiança en Déu. Tenen confiança absoluta en que Déu ho pot tot, és omnipotent, també allò que és humanament impossible, com humanament era impossible l’embaràs de Sara, que David guanyés a Goliat, que Maria verge donés a llum, que Llàtzer ressuscités, que d’uns pocs pans i peixos mengés una gernació ... Aquell qui només confia en les seves forces davant les coses difícils s’arronsa; creure en Déu, confiar en Déu, dóna aquesta força extra.

Per finalitzar la seva conferència, Francesc Torralba va posar l’exemple de tres referents que no estant al santoral són sants, són persones exemplars per la seva coherència.

Un és Mahatma Gandhi que amb la seva no violència va aconseguir l’alliberament d’un poble i que va dir "que la seva vida és el meu missatge".
L’altre referent als que es va referir el conferenciant va ser Martin Luther King del que va llegir el fragment del seu cèlebre discurs “I have a dream” en el que deia: "Hem de conduir per sempre la nostra lluita pel camí elevat de la dignitat i la disciplina. No hem de permetre que la nostra protesta creativa degeneri en violència física. Una vegada i una altra hem d'elevar-nos a les majestuoses altures on es trobi la força física amb la força de l'ànima. La meravellosa nova militància que ha envoltat la comunitat negra no ens ha de conduir a la desconfiança de tota la gent blanca, perquè molts dels nostres germans blancs, com ho evidencia la seva presència aquí avui, han arribat a comprendre que el seu destí està unit al nostre i la seva llibertat està inextricablement lligada a la nostra. No podem caminar sols. I al parlar, hem de fer la promesa de marxar sempre cap endavant."

El tercer referent que Francesc Torralba va voler destacar va ser Nelson Mandela com exemple de perdó per aconseguir la reconciliació d’un país, tot llegint les seves paraules: "Hem nascut per deixar de manifest la glòria de Déu que hi ha dins de nosaltres. Que no està en alguns, sinó en cadascú de nosaltres".

En el torn de preguntes Torralba va aprofitar per aclarir que els sants també tenen incongruències i que algú que se sent ja bo està lluny de ser sant. Va posar l’exemple de Teresa de Calcuta que mostrà moments de vacil·lació i dubtes de fe i que per això no deixa de ser santa. O el cas d’Edith Stein que va escriure a la seva germana: "A vegades tinc la sensació que tots vosaltres em sobrevaloreu en excés, el que fa que em senti molt avergonyida. No sóc una santa i tinc les meves hores baixes com qualsevol altre. D'altra banda, crec que no és indispensable per a un sant renunciar a tots els desitjos i esperances i a totes les alegries del món. Tot el contrari: estem en el món per viure, i tot el bell que hi ha en ell hi ha de prendre amb agraïment."

Al sortir algú va dir que segur que tots reconeixeríem a la nostra família o a la nostra Comunitat algun sant o alguna santa, algun referent que ens fa fer camí cap a Déu tot imitant-los.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada