Reflexions de Mireia Galobart

Mireia Galobart, titular de l’Escola de l’Infant Jesús i una de les responsables de la Catequesi familiar de la Comunitat, ha publicat el següent escrit a la revista “Clar i Net” de l’Escola:

Una nova oportunitat!... el vuit d’agost vaig tenir un infart. Tornava cap a Barcelona, venia de Madrid i passava per Burgos amb la camioneta. Veníem de fer unes jornades d’Exercicis a Cercedilla. Jo anava una mica cansada, ja que les responsabilitats d’anar al davant a vegades es fan feixugues. La veritat és que les meves companyes monges van notar que em trobava malament i jo només demanava anar a dormir i que no em molestessin. La sort va ser que no em van fer cas i em van dur a urgències de Burgos. Allà vaig caure rodona només arribar i sort que uns bons professionals cardiòlegs van fer mans i mànigues per tirar-me endavant. La veritat és que jo no sóc conscient de tot el que em va passar, però sí que estic molt agraïda a tota la gent del meu voltant perquè van estar a l’alçada de les circumstàncies.

Jo no vaig ésser conscient que anava i tornava del meu cos sense ordre ni concert, com si fos una màquina que funcionava sense topalls, sense límits. He de dir que sempre m’he sentit molt lliure i crec que això m’ha dut a ser una mica anàrquica amb la meva persona. Tot a la vida passa factura, però Déu, que és bo i m’estima molt, m’ha donat una altra oportunitat, i m’ha fet sentir molt a prop meu l’estimació i dedicació de les persones que m’estimen. He rebut les mostres d’afecte, de pensaments afectuosos i de recolzament que em calien per tornar a creure que tinc una altra oportunitat per viure, per donar-me als altres. Tornar a començar amb la humilitat de sentir i de viure que el fet de delegar en els que m’envolten i confiar en ells plenament, fa que les coses tirin endavant igual o millor que si ho fes un mateix.

He sentit la impotència de saber allò que voldria fer amb el cap però he vist com el cos no responia; he sentit la temptació i el desànim de no il·lusionar-me per les coses (experiència nova per a mi) i he hagut de confiar molt en els altres perquè m’he sentit dèbil, vulnerable i insegura de mi mateixa.

Tot això voldria que no fos una experiència més a la meva vida, sinó un sentiment gran d’agraïment a la vida que Déu em dóna; sentiment compartit amb els professionals i els amics que tinc al meu costat i amb els que em sento molt lligada, com formant un tot.

Uneixo aquest sentiment d’agraïment amb la vinguda de Jesús a les nostres vides.

Que aquest Nadal sigui per a tots nosaltres un moment de gratitud a Déu per donar-nos el seu Fill, perquè visqui amb nosaltres. Que sapiguem descobrir-ho i fer-ho present en el dia a dia, compartint aquestes festes amb els més propers i amb els que més ho necessiten.

Mireia Galobart