27 de novembre 2009

Temps d'Advent: Què vol dir que Déu es fa home?

Ens convé rellegir el nostre temps des d’una perspectiva que no insisteixi en la buidor de les notícies de cada dia, aprofundint aquesta sensació de pessimisme generalitzat que a uns els paralitza i a altres els confirma que el millor és ocupar-se de si mateixos. La societat que tenim és la que hem creat entre tots, i que no pot prescindir de nosaltres, perquè la construcció de la ciutat (la "polis") és responsabilitat de tots.

Una mentida molt estesa és pensar que la culpa del que succeeix al nostre entorn és dels "altres", dels poderosos, dels polítics, dels qui fan las lleis, dels qui les apliquen, etc., perquè "nosaltres" no hi podem fer res. Aquesta posició és menysprear el gra de blat, la llavor, la llum del canelobre, en una paraula, tenir per insignificant tot allò que és petit.

Aquest pensament és diametralment oposat al que Jesús pensa de com s’ha de construir el nou espai que Déu vol per a tots els homes. Seria bo que durant aquest temps d’Advent reviséssim els nostres criteris i canviéssim la manera de veure les coses i de veure’ns a nosaltres mateixos, perquè Advent és també un temps de conversió, un temps per redreçar els nostres pensaments a la llum del significat del naixement de Jesús, a qui proclamem Senyor i Salvador, Déu-entre-nosaltres (Emmanuel).

L’evangeli de Sant Lluc serà el que marcarà l’espiritualitat dels diumenges d’aquest any. És "l’Evangeli de la Misericòrdia". Ens revela l’amor entranyable, fidel, insistent i persistent de Déu envers tots els homes i dones, en qualsevol situació personal, física o anímica, en què ens podem trobar, però amb una marcada predilecció pels més febles. Un amor basat en la confiança pacient i indestructible que el Pare té en la consciència i en la llibertat de les persones per regenerar-se.

Una clau per comprendre aquest caràcter de l’evangeli de Lluc és la paràbola del "Pare misericordiós" (Lc 15,11-32), una paràbola pròpia i exclusiva d’aquest evangelista, la lectura de la qual hauríem de fer abans de començar la celebració d’aquest Advent, perquè en ella hi descobrirem el sentit de paraules i conceptes que anirem trobant al llarg dels textos d’aquests diumenges de preparació i de celebració del Nadal:
- L’alliberament: Molt aviat sereu alliberats (1r diumenge)
- La salvació: Tothom veurà la salvació de Déu (2n diumenge)
- L’alegria i la festa: Viviu sempre contents. El Senyor és a prop (3r diumenge)
- Quan Elisabet sentí la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves entranyes. (4t diumenge)
- Els petits: Derroca els poderosos del (seu) tron i exalça els humils (Cant de Maria)

La primera passa per a una autèntica conversió, per tant, seria la reafirmació de la nostra identitat de cristians, de seguidors del Crist. Si no ens volem crear falses deïtats, si volem tenir una imatge més nítida del nostre Pare, hem de valorar la seva iniciativa en estimar, la seva voluntat de salvació universal, hem de saber apreciar la bondat dels gestos quotidians, reconèixer els nostres límits per comprendre els límits dels altres, passar per l’experiència del fer-nos com un dels més petits. Aquest és el misteri de l’encarnació descrit per Sant Pau, el mestre i company de Lluc: Ell (Jesucrist) no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res, prengué la condició d’esclau, i es feu semblant als homes” (Flp 2,6-7).

Anton Ramon Sastre