"La solidaritat no pot ser una moda"

A continuació es reprodueix un article de Joan Carles Peris, publicat a "El Periódico" el dilluns 2 de novembre de 2009.

Alimentant l'esperança

El bisbe asturià Kike Figaredo fa 25 anys que treballa per les víctimes de les mines a Cambodja

Enrique Kike Figaredo (Gijón, 1959) va trencar amb el seu destí quan tenia 25 anys. Li hauria correspost preservar i ampliar el patrimoni i l’extensa prole dels Figaredo, una família asturiana rica, tradicional i influent. No obstant, es va fer jesuïta i es va traslladar a un camp de refugiats cambodjans a Tailàndia. «Quan hi vaig arribar estava desbordat i perdut. Fins que un refugiat, un home gran, sense cames, em va dir: ‘Si ens has vingut a ajudar, no et preocupis: nosaltres t’ajudarem a ajudar-nos’». Allà va ser on va començar tot.

Les mines antipersones arrencaven diàriament a Cambodja vides i extremitats, sovint de nens. Figaredo va idear per a ells la cadira Mekong, a partir de rodes de bicicleta i amb peces fàcils de reposar. A més a més, va fundar el centre Arrupe a Battambang –on avui és bisbe– per acollir-hi nens i joves discapacitats.

Entre ells, Mek Chaneng. Tenia 17 anys quan una mina el va deixar sense cames i sense el braç esquerra. Avui és un ambaixador mundial de la causa contra les mines antipersones i les bombes de dispersió. Aviat viatjarà a Colòmbia, com a delegat de la campanya contra les mines en un foro de joves líders. Va estar dos mesos a Barcelona, d'n se'n va endur dos regals especials: una samarreta del Barça i unes pròtesi de cames que li permetran aixecar-se de la seva Mekong.

Cambodja és un país abarrotat de nens i adolescents. La meitat de la població no ha complert els 18 anys. «És com viure sempre a la sortida d’un col·legi –explica Figaredo–. Un immens potencial de futur que s’ha d’organitzar i vehicular». Com? A través de l’educació. És la prioritat per al bisbe: facilitar als joves la capacitat de decidir el seu futur i de treballar.

Sobreviure a Pol Pot

També Pol Pot, al davant dels khmers rojos (1975-79), va creure que els nens havien de marcar el camí del país. Els va escollir, perquè no estaven contaminats pel passat, per executar la delació, la tortura i l’assassinat sistemàtic. Avui, cinc dirigents d’aquella bogeria compareixen davant un tribunal internacional, encara que el país sembla haver decidit girar full. «La gent senzilla no parla de reconciliació ni de venjança. A la majoria de la població li va tocar patir i intentar sobreviure abans, durant i després de Pol Pot».

Cambodja ha avançat en una dècada un total de 20 posicions en la classificació del desenvolupament humà de l’ONU. Kike Figaredo considera que la cooperació i la solidaritat internacionals hi estan ajudant. Ell compta amb propagandistes tan influents com ara el seu cosí Rodrigo Rato. I amb nombrosos joves que estan disposats a convertir-se en cooperants sobre el terreny. Valora la seva generositat, però els adverteix: «La solidaritat no pot ser una moda ni una experiència que he de passar, sinó que ha de ser part de la meva vida. La cooperació ja no és una cosa de capellans i de monges sinó dels cooperants i les oenagés. L’Església ha de posar les seves enormes estructures arreu del món al servei d’aquest intercanvi».

Es sent amb el suport de la jerarquia, però també la citica: «L’Església a Occident viu allunyada de les necessitats vitals que nosaltres veiem diàriament. Faria falta acostar-se més als projectes de la societat que estan compromesos amb valors cristians».

Litúrgia mestissa

Les misses que celebra Figaredo barregen litúrgia cristiana amb símbols budistes i càntics i balls tradicionals cambodjans. «No podem arribar amb els nostres símbols i dogmes i dir-los que els seus no serveixen. No ens hi podem imposar, sinó demostrar que els valorem. Aquesta societat és molt tolerant i el budisme és obert i acollidor. I nosaltres ens obrim també a les seves maneres d’entendre certes coses i d’expressar-les». Les expresse, per exemple, mitjançant la dança. Per això Figaredo ha impulsat una escola de folklore que permet els seus alumnes, alguns discapacitats, conèixer el món més enllà del seu poble.

El jesuïta també busca el suport de les autoritats: «Si veiessin que sóc aquí i m’estic enriquint, o donant feina només a estrangers, ja m’haurien fet fora». Potser recelen del seu carisma. Però a ell també el preocupa que el seu projecte descansi tant sobre la seva pròpia persona. ¿I si demà el Vaticà decidís substituir-lo? «Em moriria. Però no crec que passi. Jo sóc vàlid aquí, i sento que la meva feina no s’ha acabat. Patiria, patiria molt una altra vegada».

(Les fotografies són d'Oriol Borrell i Xavier Borrell)