07 de novembre 2009

Pagola:"El cristianisme no ha donat encara el millor"

Aquest divendres 6 de novembre, la llibreria Claret ha quedat petita per escoltar el teòleg José Antonio Pagola. No només la sala Pere Casaldàliga, sinó les dues plantes de la llibreria estaven plenes a vessar per sentir la conferència de l’autor de “Jesús. Aproximació històrica”. La xerrada del teòleg basc, director de l’Institut de Teologia i Pastoral de Sant Sebastià, portava el títol de “Tornar a Jesús, el Crist: tasca urgent a l’Església d’avui”. Pagola va estructurar el seu discurs en set punts que tot seguint es transcriuen.

També es pot escoltar la conferència amb aquest reproductor:


1-Risc de reacció automàtica.

Donada la situació crítica de l’Església a Occident, hi ha el risc de caminar enrera. Es tendeix a reaccionar negativament, sense discernir quina hauria de ser avui l’actitud adequada d’una Església formada per autèntics seguidors de Jesús. Avui existeix el perill real de que l’Església es vagi configurant des de fora: en front les dades del que va succeint, com a reacció a la situació sociològica de crisi, i no com a fruit d’una obertura valenta, confiada i lúcida a l’Esperit de Jesús. Només cal observar el nerviosisme i la por que ha entrat a diferents àmbits de l’Església: comportaments que semblen més aviat suscitats per l’esperit de conservació, molt més que no pas per l’Esperit de Crist que sempre és donador de vida.

Va creixent l’actitud autodefensiva en sectors eclesials, que és una actitud allunyada d’ aquell Jesús que convidava els seus seguidors a visitar a les gents a sembrar pau i fins i tot els imaginaven com anyells enmig de llops. Per molts, la societat moderna s’està convertint en el gran adversari de l’Església, amb el risc d’arribar a pensar que la denúncia i la condemna és l’únic programa pastoral, reduint-ho tot i pensar que el més important en aquest moment és condemnar. Fa uns mesos un bisbe francès va dir: “En alguns ambients eclesials avui es fa de la fe una anticultura, i es fa de l’Església una contrasocietat”. Així és molt difícil anunciar Déu com el millor amic dels ser humans, aquest Déu que estima sens mira la societat actual i a les generacions actuals.

2. El risc de l’opció per restauracionisme.

En aquests moments de profunds canvis socio-culturals, els dirigents més influents de l’Església sembla que tendeixin a tancar-se en una actitud restauracionista amb un risc molt greu de convertir el nostre cristianisme en una religió del passat, cada cop més anacrònica i cada cop menys significativa per a les noves generacions. En lloc d’anar caminant amb els homes i dones d’avui, col·laborant amb el projecte de Jesús, en la construcció d’una societat més humana, més digna, més sana, més respirable, més feliç per a tots, començant sempre per els últims, existeix el risc que l’Església es vagi tancant amb la conservació ferma, rígida i disciplinada de la tradició religiosa. Ho entenc perfectament, em sembla explicable, però no crec que sigui el millor pel moviment de Jesús. Sembla com si la única cosa que cal fer en aquests temps de canvis profunds és conservar i retenir el passat .


Estic convençut que repetint el passat l’Església no serà capaç d’engendrar la nova fe que necessita l’home modern: ni el llenguatge ni les actituds de l’home modern. Avui es fa difícil reconèixer a tots els nivells eclesials aquell esperit de Jesús que convidava a posar vi nou als homes nous. No veig que hi hagi ni impuls ni ànim cap a l’experimentació, l’assaig, la creativitat... Aquestes no són paraules que es sentin entre nosaltres fàcilment.


3- Passivitat generalitzada.

Per a molts pastoralistes aquest és el major obstacle per una veritable conversió a Jesús: el veure com el traç més característic dels cristians que no han abandonat l’Església és la passivitat. Parlen, es queixen, protesten, però és molt difícil no notar que hi ha una espècie d’indiferència. Hi ha cristians compromesos en comunitats, en grups, en xarxes, hi ha un activitat enorme, però hi ha milions de catòlics que viuen a seva fe en una actitud de passivitat. Són víctimes de molts segles en que dins l’Església s’ha educat els laics i les laiques a la submissió, al silenci i a la passivitat.
Fa un anys, un pensador francès va dir:” Al llarg del segles els cristianisme s’ha organitzat com una religió d’autoritat i no com una religió de crida”. Les estructures que s’ha donat a si mateixa la jerarquia no han promogut degudament la corresponsabilitat del poble de Déu. Aquests darrers anys ha canviat el llenguatge, es diuen coses meravelloses sobre el laicat però a l’hora de la veritat moltes vegades dona la impressió que no se’ls necessita per a pensar, per a projectar i per a decidir el futur de l’Església. Amb una massa de fidels lliurada molt passivament a una jerarquia restauracionista, difícilment l’Església podrà obrir camins nous en el món modern.

4- Es possible la conversió?

Pot el cristianisme actual, el que nosaltres coneixem, trobar en el seu interior la força espiritual que necessita per desencadenar una autèntica conversió cap a Jesucrist? Serem capaços de mobilitzar les forces dins l’Església cap una vida més fidel del seguiment de Jesús? Encara que siguem molt pocs? Com? A quin preu? Deixant què? A través de quina crisi?

He de dir amb dolor que en aquest moment va creixent el pessimisme. El que és gravíssim. Un emèrit teòleg dominic, en “El Ciervo” a l’agost del 2008 deia que es pot lluitar en l’interior de l’Església per fer-la evolucionar el màxim possible, es poden gestionar espais de major llibertat, donar responsabilitat, però és una il•lusió creure que es pot canviar veritablement aquestes estructures que s’ha anat donant l’Església a llarg dels segles. Hem tingut un papa evangèlic, hem tingut un Concili extraordinari i després veiem com tot va tornant al mateix. Serà possible !!! Serà possible que l´Església quedi llastrada per sempre i no pugui adquirir formes més àgils, més simples, més senzilles, més evangèliques per ser més fidel a Jesús i al seu projecte?

Un altre testimoni significatiu, el del cardenal Martini en el llibre “Col·loquis nocturns a Jerusalem” hi ha un punt on l’entrevistador li pregunta com està vivint el moment actual, contesta: “Abans jo tenia somnis sobre l’Església. Somiava amb una Església que recorre el seu camí en la pobresa i la humilitat. Amb una Església que no dependria tant dels poders d’aquest món. Somiava amb que s’extirparia d’arrel la desconfiança en el si de l’Església. Somiava amb una Església que donaria espai a la gent que pensa amb més amplitud. Amb una Església que donaria ànims, en especial, aquells que es senten petits o pecadors. Somiava amb una Església jove. Avui ja no tinc aquests somnis. Als 75 anys em decidí a pregar per l’Església”. Explicant bé aquestes paraules del cardenal Martini, no són una declaració de decepció, ni de fracàs per part de Carlo Martini que continua treballant.

Davant d’aquest text, Pere Casaldàliga va reaccionar dient: “Hem de seguir somiant perquè és possible un altra Església per a un altra món. Es possible un altre món i és possible una altra Església per aquest altre món. Com Església volem viure a la llum de l’Evangeli la passió obsessiva de Jesús: el Regne de Déu. Prou de fonamentalismes, d’incursions absorbents i d’orgull proselitista. Ja prou de fer del nostre Déu , l’únic Déu veritable. Farem de la corresponsabilitat eclesial l’expressió legítima d’una fe adulta. Exigirem, corregint segles de discriminació, la plena igualtat de la dona en la vida i en els ministeris de l’Església. Estimularem la llibertat i el servei reconegut dels nostres teòlegs i teòlogues. L’Església serà una xarxa de comunitats orants, servidores, profètiques, testimonis de la Bona Notícia. Una Bona Notícia de misericòrdia, d’acollida, de perdó, de tendresa samaritana. El Vaticà deixarà de ser Estat, i el Papa no serà ja més cap d’estat. La Cúria haurà de ser profundament reformada i les Esglésies cultivaran la inculturització de l’Evangeli i la misterialitat compartida. I l’Església es comprometrà sense por, sense evasions, en les grans causes de la justícia, de la pau, dels drets humans i de la igualtat reconeguda de tots els pobles.”

Ell parla de somnis. Altres no s’atreveixen ni a parlar. Es possible la conversió? Aquesta pregunta, feta amb una miqueta de profunditat, ens descol·loca a tots.

5- Tornar a Jesús, el Crist.

Crec que el gir que necessita el cristianisme actual, l’autocorrecció decisiva consisteix senzillament en tornar a Jesucrist. Què vol dir? Centrar-nos amb més veritat, amb més fidelitat en la seva persona i en el seu projecte del Regne de Déu. Crec que aquesta conversió més radical cap a Jesucrist és el més important que podrà passar en les properes dècades, o en els propers segles. S’hauran de fer moltes coses, però cap tant important com aquesta. S’ha de crear un clima diferent de conversió a Jesucrist. I aquest no és un esforç que es decideixi a la jerarquia. La jerarquia no pot liderar aquestes coses. No és possible. No és una cosa que toqui fer al teòlegs ni a les teòlogues, ni als religiosos ni a les religioses, bastant tenen ja de tenir cura de la seva vellesa. Es una conversió a la que estem cridats tots. No estic parlant d’una cosa que es fa a la Quaresma. Es una conversió sostinguda durant molts anys. Una conversió que hem de començar ja les generacions actuals i que hem de transmetre com esperit i com a tarannà a les generacions joves. Després de vint segles de cristianisme el cor de l’Església necessita conversió i necessita purificació. En aquests moments en que s’està produint un canvi sociocultural sense precedents, l’Església necessita una conversió sense precedents, com no s’ha donat mai. L’Església necessita un cor nou si vol trobar de manera nova la fe a la societat moderna.

Quan parlo de tornar a Jesús, el Crist, no estic pensant només en un “aggiornamento” (posada al dia). Estic parlant de tornar a qui és font i origen de l’Església. Tornar a Jesucrist, que és l’únic que justifica la presència de l’Església en el món i en la història. Si no és per actualitzar, en totes les èpoques, el projecte de Jesús, l’Església no té objectiu.

No es tracta només de reformes religioses, sinó de conversió a l’esperit de Jesucrist. Quan el cristianisme de moltíssima gent no està centrat en el seguiment de Jesús; quan el seu projecte de fer una societat més digna, més sana, més feliç, més de tots; quan aquest projecte no és la tasca primordial ni la preocupació principal; quan la compassió no ocupa un lloc central en el principi d’autoritat ni en el quefer dels teòlegs, i quan els pobres i els últims, també a l’Església, continuen sent els últims, no podem parlar de reformes litúrgiques ni de com hem de celebrar, ni en quina orientació. No podem parlar d’això.

Hem de parlar d’una conversió a l’esperit que animà la vida sencera de Jesús. Si no es comença a crear en diferents zones un clima de conversió a l’esperit de Jesús, el cristianisme corre el risc d’anar-se convertint en formes religioses cada cop més decadents i cada cop més sectàries; cada cop més allunyades del moviment inspirat per l’estimat Jesús.

No només canvis, sinó també actualització de l’experiència fundacional. Si en aquest moment un conjunt d’experts litúrgics canviés la litúrgia, el llenguatge, unes quantes normes ... només amb això, tot i ser molt important, no seria suficient. El que necessitem és una conversió a un nivell més profund. Necessitem reviure i actualitzar el que va ser l’experiència primera. Arrelar els nostres projectes, les nostres activitats, l’Església, en Jesucrist que és la única veritat de la que ens està permès viure i caminar de manera reactiva. A l´hora de la conversió és determinant el seguiment vital de Jesús. S’ha d’introduir la veritat de Jesús en el cristianisme actual.

Per què no anem a atrevir-nos a discernir què hi ha de veritat i què hi ha de mentida en el cristianisme actual? Què hi ha de veritat i què hi ha de mentida en els nostre temples, a la nostra Cúria, a la nostra parròquia, als nostres grups, diòcesis ..?. No hem resigno a viure en una Església on no pugui veure més signes de conversió. Una Església endormiscada. Fins quan no farem un examen de consciència col·lectiu a l’Església a tots els nivells? Una de les crítiques que es fa al Concili Vaticà II és que aquells que vàrem viure aquella època no vàrem treballar bé la conversió a Jesucrist. Ens vàrem perdre en una selva de problemes i de coses, molt importants, però que avui en perspectiva veiem que hauríem d’haver treballat més la conversió.

Per què no es proposa una revisió honesta de com és el nostre seguiment de Jesús? Això ho veiem clar quan es tracta d’una persona individual, de qualsevol persona diem que si es vol convertir i renovar la seva vida en la veritat necessitat examinar-se, necessita posar nom als seus errors. No serem capaços de posar-hi noms als errors que podem estar cometent? No hem de tenir por de posar nom als nostres pecats, però no es tracte de donar-nos les culpes els uns als altres per justificar tots la nostra pròpia mediocritat. El que necessitem és reconèixer el pecat i carregar tots amb el pecat actual de l’Església, no perquè tots tinguem la mateixa responsabilitat, però sí que som tots en algun grau còmplices per omissió, per la nostra covardia, la nostra passivitat, la nostra mediocritat... El pecat de l’Església no està en les estructures , està també en els nostres cors. El pecat que millor conec de l’Església és el meu. No he d’anar al Vaticà per escandalitzar-me, m’escandalitzo de mi mateix que tinc molts motius per a canviar i que canvio molt poc.

Qüestionar falses seguretats, que inconscientment les vivim i que ens estan impedint escoltar de veritat la crida a la conversió. Aquesta perillosa consciència de que som l'Església Santa de Jesús: per què i com, perquè haurem de revisar si l'estem sent fidels o no. Aquesta convicció que és real i que tenim una missió única en la història de la humanitat, no ens hauria de fer-nos preguntar a què ens està enviant Jesús? Podem pretendre proclamar la Bona Notícia de Jesucrist i no ser una Església oient de la paraula de Déu?

Per què Jesús s´ha d´indentificar amb les nostres maneres pocs fidels de viure i de seguir les seves passes? Per què Déu beneirà les nostres incoherències, les nostres desviacions del seu projecte del Regne de Déu? Si no estem vivint al servei del Regne de Déu, nosaltres pensem que Déu ha d´estar al nostre servei? Estic utilitzant un llenguatge incisiu per a que ens adonem de com ens podem endormiscar sense plantejar-nos la veritat del nostre cristianisme amb una sèrie de seguretats que teològicament poden ser reals però hem de veure com les vivim.

Recuperar la identitat de seguidor de Jesús. Hem de recuperar i tenir una millor cura de la identitat irrenunciable: el que primer nosaltres som és seguidors de Jesús. Això es tradueix en el següent: es tracte de caminar cap a un nivell nou d´existència cristiana, passar a una fase nova de cristianisme, de cristianisme mes inspirat i millor motivat per Jesús, un cristianisme mes estructurat per servir al projecte del Regne de Déu.

Si l'Església ignora Jesús, viurà ignorant-se a si mateixa. Si a l Església no sabem mirar la vida amb la compassió, amb la tendresa amb que Jesús mirava el món i les persones, l´Església serà bastant cega perquè pensarà veure-ho tot amb una llum privilegiada, però no estarà mirant el món, ni mirant les persones, ni els pecadors, ni els últims com els mirava Jesús.

Necessitem cristians i cristianes que amb el seu tarannà i el seu estil vagin introduint entre nosaltres Jesús com el millor, com el més valuós, com el més atractiu, com el més amable, l´únic que ens pot salvar. I a tots se'ns convida a col•laborar en això, independentment de l´edat i del càrrec. Tots podem contribuir a que a l´ Església es comenci a sentir a Jesús de manera nova. Ho podem fer a diferents nivells, en els nostres ambients, en els nostres petits grups: podem fer que l Església sigui més accessible, i que el seu rostre sigui més semblant al de Jesús.

6. Cap a una nova figura d´Església.

La importància decisiva del relat de Jesús. Hem de recuperar la importància decisiva que va tenir en el naixement de la nova Església aquella experiència d´escoltar junts, a les seves cases, en el si de les seves comunitats, els relats de Jesús recollits en els Evangelis. Aquesta és l´experiència que va fer que el cristianisme arribés a tot el món.

Els Evangelis no són llibres didàctics que imparteixen doctrina abstracte, acadèmica, sobre Jesús. Tampoc són biografies redactades per informar amb detall sobre la seva trajectòria històrica. Sabeu que es recull als Evangelis? L impacte causat per Jesús en els primers i en les primeres que es van sentir atrets per Ell i el van respondre. En els Evangelis trobem l´ experiència que van viure els primers deixebles i el que va marcar les seves vides i les orientà cap el seu seguiment.

Els Evangelis són per a qualsevol generació una obra única que no la podem equiparar amb qualsevol llibre bíblic perquè en els Evangelis hi ha la memòria de Jesús tal com va ser recordat pels seus primers i primeres seguidors i seguidores. Per això els Evangelis són relats de conversió, que estant escrits per engendrar una nova fe, per això han de ser escoltats i llegits en actitud de conversió. Conviden a entrar en un procés de canvi, de mutació, de seguiment de Jesús, d´identificació amb el seu projecte. En aquesta actitud han de ser llegits, predicats, comentats, meditats, retinguts, guardats en el cor de cada creient i en el si de cada comunitat. L´Evangeli, en el centre. Abans que les nostres teories i les nostres coses. Aquest contacte viu amb el relat guaridor de Jesús és el que ens pot avui mantenir en un gènesi permanent de l´Església. L´Església neix constantment. No hi ha un model d´Església que ara s´ha de repetir, és que l´Església de cada moment ha d´anar naixent permanentment.

Quan un s´apropa a Jesús, el que un aprèn no és doctrina sinó un estil de vida. Un estil de vida que és possible viure en qualsevol cultura i en qualsevol època; una manera d´estar en el món, una manera de crear història fent-ho millor i de manera més sana. Perquè quan un s´apropa a l´Evangeli aprèn la manera de ser de Jesús, la manera d´estimar de Jesús, la manera de confiar amb el seu Pare, la manera de preocupar-se per l ésser humà ... Aquest esforç per aprendre a pensar com Jesús, a sentir com Jesús, a estimar i a viure com Ell, aquest esforç és el que ha d´estar en el cor mateix de l´ Església. Es el primer del que hem de tenir cura. La nostra tasca primordial no és ser fidels a una figura d´Església i a un estil de cristianisme que fou pensat i desenvolupat per a una altra cultura i per a d´altres temps. El que ens ha de preocupar no és repetir el passat, sinó fer possible el naixement d´una Església per avui, per a uns grups cristians i per a unes comunitats per avui, capaces de reproduir amb la major fidelitat possible l´Evangeli de Jesús.

7-Revifar l´esperança.

No crec que l´esperança es revifi amb paraules. Crec que per revifar l´esperança necessitem construir noves bases. Es molt difícil mirar el futur quan no es veu el futur. Avui poden contagiar esperança els que estant posant noves bases, noves formes, nous camins. L´esperança es fonamenta amb el Déu encarnant en Jesús. Es molt perillós parlar del futur des dels nostres càlculs i previsions. Només Déu salva, i Ell continuarà portant el seu projecte amb nosaltres o sense nosaltres, però Déu no es tirarà enrera. Ni el pecat de la secularització moderna, ni el pecat de la mediocritat dels seguidors de Jesús bloquejarà l´acció de Déu. Déu seguirà salvant la gent, fora o dins de l´Església. Déu és Déu. Es necessària la nostra col•laboració, però la paraula decisiva la té Déu.

Es possible, a petits nivells, anar empenyent aquesta Església pas a pas, anar elevant el nivell de qualitat humana i evangèlica del nostres petits grups, de les nostres comunitats , i fer-ho veritablement amb il•lusió. Es pot crear un clima, començar a crear un clima, començar a parlar d´ una altra manera, contagiar una mica d´ esperança, respirar de manera nova l´Evangeli ... I després sí, tot queda en mans de Déu que és el que dóna les sorpreses. Un Déu que sempre és millor del que esperem. Al cristianisme li esperen encara grans sorpreses. Vint segles no són res. Això no ha fet res més que començar. El cristianisme ha tingut una trajectòria històrica que per establir-se a Occident s’estructurà sobre la filosofia grega i el dret romà. El cristianisme encara no ha donat el millor que té. El que cal és un clima nou, una mica de qualitat humana, una mica de qualitat evangèlica ...

Com es treballa en aquest moment aquest canvi, aquesta conversió? Hem d’aprendre a viure canviant. Ser cristià no és anar vivint repetint. Hem d’aprendre a acomiadar-nos, amb molta pau, a acomiadar-nos de coses que ja no evangelitzen, de coses que ja no s’entenen. I obrir camins entre els joves cap el Regne de Déu. S’ha d’estar més atent a les coses que obren el cor a la gent d’avui. Per exemple, Jesús. Jesús avui interessa. Estiguem atents a això, no vivim repetint sinó canviant.

Poc a poc s’ha de donar forma al canvi. Ja s’està fent. Hi ha nous llenguatges, noves maneres de dir les coses, hi ha noves maneres de dialogar amb gent allunyada. Si són de la nostra pròpia sang !!! Si els tenim a la nostra mateixa família!!! Com no parlarem amb pau i serenor?

Hi ha formes noves de viure: l’acollida, l’amistat ... Fer una Església més normal, que s’entengui i que comprengui. Una Església més senzilla, més transparent, on hi capiguem tots. Crear espais nous de responsabilitat de la dona: que estimem més les dones dins l’Església, que les valorem més, que els agraïm tot el que fan ... Començar pel més normal, i anar fent canvis sempre orientats per Jesús. Els començaments sempre són fràgils. Encara experimentarem molt més el caràcter vulnerable i poc significatiu de l’Església, perquè aquí encara no ha tocat fons. Podrem compartir la sort dels perdedors: en tota societat hi ha perdedors, en aquests moments l’Església sentirà que forma part dels perdedors.

En mig de tot això, algú haurà de seguir animant-nos i dir-nos que tenim un camí nou, un camí inaugurat per Jesús per a nosaltres, que hem de recórrer amb els ulls fixes en Jesús, que és qui inicia i el que consuma la fe.

En el torn de paraules, José Antonio Pagola va fer un regal en forma de recepta per a les parròquies: "Han de fer tres coses: acollir, escoltar i acompanyar. Les parròquies han d’acollir de forma afectuosa, càlida, i personal la gent del món d’avui, escoltant-la i acompanyant-la."