29 d’octubre 2009

Entrevista a Antoni Bassas

Tot seguit es reprodueix una molt interessant conversa amb Antoni Bassas transcrita per Lídia Roig i publicada al número 43 de la revista "Recerca", en la que el periodista reflexiona sobre la fe, sobre Déu, sobre Jesús i sobre l'Església.

En tant que cristià, com a creient, què és per a tu, el més important a la vida?
Respondre això no és pas fàcil, però jo diria que el més important és la vida mateixa amb la seves limitacions, però també les seves capacitats humanes. Jo crec que és un joc d'equilibri entre ambdues coses; duna banda, ser conscients de la nostra radical igualtat amb la resta del gènere humà i, en conseqüència, una certa idea de pertànyer a una mateixa espècie, família, i de l'altra, mirar de potenciar les capacitats que tots tenim i, a partir d'aquí, que cadascú busqui el seu camí a la vida. Per exemple, per a mi ha estat molt important la realització professional. Entenc que donat que hem de treballar per viure, millor que sigui en una feina que em satisfaci, una feina que m'agradi, que pugui estimar, en la qual em senti a gust i en la mesura que sigui possible tingui algun sentit social. Però també és veritat que he triat un camí relativament convencional, de matrimoni, de fills, perquè he tingut vocació de casat. No hi vaig pensar gaire en el seu moment, perquè em va semblar la manera amb què podia ser més jo mateix, podia sentir-me més feliç. És un projecte de vida que m'agradava desenvolupar. Després, a mesura que vas madurant, a part dels projectes, familiar i professional, descobreixes projectes nacionals, descobreixes la relació amb els amics i, finalment, hi ha una dimensió més personal, més íntima que t'interpel·la, jo crec que ens interpel·la sovint, amb més o menys profunditat, en funció de l'època de la vida per la qual passem, que ens situa en un eix de transcendència en què cal decidir si ens donem per satisfets en allò que el professor Panikkar diu de ser un mico desenvolupat o si considerem que, a més d'això, hi ha quelcom que crema dins d'un mateix, amb més o menys intensitat, segons les èpoques. Jo aquesta dimensió he procurat conrear-la, primer, i con tanta altra gent, d'una manera inconscient, per herència familiar, perquè, senzillament, els meus pares eren creients i la fe a casa meva es vivia amb molta normalitat i, segon, com una decisió més volguda, més conscient, més personal, en part com a consol, en part com a reconeixement d'un sentiment íntim que no puc ni vull reprimir, no vull amagar. És quelcom que porto a dintre i que, insisteixo, crema amb més o menys intensitat. El més important a la vida segurament és la suma de totes aquestes coses i probablement .dit d'una manera molt de boy scout, que vaig ser de més jove -, seria que el dia que tu deixis aquest món, almenys allò que t'ha tocat a tu sigui millor o no hagi empitjorat.

I la felicitat... on la trobes?
En aquest món ens passem el dia desitjant i quan ho tenim ens avorrim, i no som feliços quan ja ho tenim, perquè ens avorrim. Llavors... on és la felicitat? Segurament està en desitjar allò que un fa i allò que un és; està en desitjar-ho, voler-ho, estimar-ho, reconèixer-ho com a propi. Després podríem trobar altres respostes més convencionals: jo crec que la felicitat no és un estat perdurable, sinó que són moments; no s'ha de confondre amb la satisfacció immediata o d'uns béns; respon molt als estats d'ànim i moltes vegades té a veure amb dons gratuïts. Allò que hem dit tantes vegades: això, per què serveix?, per què serveix una posta de sol?, diuen els savis. Preguntat així hi hauria moltes coses que per la seva inutilitat intrínseca no haurien de tenir cap valor i, en canvi, percebem que per nosaltres el tenen. Per tant, la felicitat està en tants petits moments d'una conversa, d'una lectura, d'un riure compassat, d'un moment de solitud... Jo crec que és un estat d’ànim bastant inaprehensible, però molt més elevat de les persones del que ens pensem. Crec, senzillament, que no busquem correctament.

Dèiem abans, que tu ets dels pocs personatges que et confesses cristià. Què és el que més t’agrada de Jesús de Natzaret?
M’agrada especialment aquesta coherència absoluta amb la radicalitat. El model és tan perfecte que és un model a seguir amb la seguretat que no hi arribaràs mai i amb la seguretat que en la mesura que t’hi acostis, probablement seràs millor i et sentiràs més bé. M’interessa molt la idea d’un Jesús que només el treu de polleguera una cosa, només s’hi enfada una vegada i és la hipocresia; la idea d’un Jesús que distingeix les coses de Déu i del Cèsar, que no s’embolica amb drets canònics ni amb expressions coercitives de les coses que estan bé i que estan malament, que dóna un sol manament i que mira cap als més desafavorits de la societat. És a dir, una personalitat molt potent al servei una idea molt senzilla d’entendre i al mateix temps molt difícil de complir, molt difícil de seguir. Sempre he lamentat que no hi hagi cap passatge de l’Evangeli que digui: Jesús somrigué i digué... No sé perquè. Jesús no somriu mai; sí que diu: s’alegrà, i aleshores me’l puc imaginar somrient. Lamento també que no hi hagi cap acudit - perdó per la lleugeresa -, tot i que hi ha molta ironia en les històries que explica, sobretot en les paràboles. Crec que hi ha un gran llibre a fer sobre les paràboles, el sentit que tenien a la seva època i com s’han d’entendre correctament. Per a mi són molt agradables d’escoltar, entre les quals aquella que algú li demana explicacions perquè li paga el mateix sou al jornaler que ha treballat al matí, o tot el dia, o només la tarda..., i la resposta és: tu, no n’has de fer res, és cosa meva. Hi ha un altre aspecte: «No jutgeu i no sereu jutjats». La nostra societat és molt benigna amb ella mateixa i terriblement despietada quan jutja els altres i, què sabem dels altres? Qui som nosaltres per jutjar els altres? Això no vol dir que no puguem distingir. No estic parlant de ser equidistants entre el bé i el mal, ni de ser relativistes, però cal pensar dues vegades abans de formular un judici sobre les coses, sobre les persones. En general, tot el missatge de respecte integral per la persona, que es desprèn de l‘Evangeli és el que em fa més atractiva la figura de Jesús.

Hi ha algun text que t’agradi especialment?
Sí, algunes de les paràboles, com ara aquella en què Jesús diu: «Deixeu que els nens s’acostin a mi», és a dir, aquesta idea de netedat de cor, que també apareix a les Benaurances. De tota manera, hi ha un fragment del Llibre de l’Eclesiàstic, que és una lectura que he recomanat sovint, just abans d’anar a dormir, encara que es pot llegir a qualsevol hora del dia; és un llibre de consells per viure millor, un llibre d’autoajuda de fa uns tres mil anys, que diu: «No et turmentis amb cavil·lacions, allunya de tu la tristesa perquè no fa cap profit, la ira i la gelosia escurcen els dies». Després d’un dia de moltes tensions, d’una miqueta d’ira, de bastant gelosia i de mal rotllo, llegeixes això i poses les coses al seu lloc. Jo crec que allò més important que apareix a l’Evangeli és el silenci. N’estem mancats i segurament que la gran invitació dels textos de l’Evangeli és fer un viatge interior, a reconèixer-te tu mateix. Aquest món cada vegada viu més ràpid i precipitadament. No seré jo qui doni lliçons, perquè també visc precipitadament i ràpidament, però procuro mantenir uns certs ritmes i, en tot cas, dominar tant com puc aquesta velocitat, per això, els moments de silenci són per a mi molt importants. Segurament, l’aprenentatge del silenci dintre d’una església m’ha ajudat després, de gran, a estar en silenci. Hi ha gent que no ho suporta, però a mi no em costa, fins i tot m’agrada.

Precisament, a la conferència que vas fer a Malgrat de Mar, deies que t’agrada fer aquest exercici d’entrar en una església i assaborir el silenci, sovint acompanyat d’una de les teves filles.
Sí. A vegades, quan la vaig a buscar a l’escola, hi ha un dia a la setmana que passem per una església i entrem. Al principi no em deia res. Em mirava com dient: què hem de fer? Després li vaig dir: Oi que estem bé, aquí, en silenci? Fixa’t en la diferència entre dintre i el carrer. Em va dir: Sí, sí. Al cap d’una estona vàrem sortir. És un exercici molt trencador pels estàndards de vida que portem i més en una ciutat gran com Barcelona.

Una de les mesures que volem prendre els frares és tenir les esglésies més obertes, en col·laboració amb els laics.
Sí, sí, justament és això. Jo crec que la gent les està descobrint, o tard o d’hora ho farà, com un espai sense telèfons mòbils, com un espai sense soroll del carrer, un espai on sigui més fàcil concentrar-se. Entenguem-nos, jo no sóc refractari a cap de les tecnologies de la informació, a cap dels mitjans d’informació que ens acompanyen, perquè hi treballo, en visc, perquè em faciliten i em compliquen la vida alhora, perquè quan, a més de les obligacions hi afegeixes el correu electrònic, t’ha aparegut un nou veí de qui ocupar-te. Però, salvat aquest principi, jo crec que si no som capaços... A vegades em fico al llit i penso: avui no has parat, avui no has estat en silenci ni un sol moment. Això, a la llarga, des d’un punt de vista espiritual, per descomptat, però fins i tot, des d’un punt de vista intel·lectual, és poc sostenible, perquè jo crec, per la meva manera de treballar, que del silenci en surt la millor creació, almenys d’una certa reflexió, i en el meu cas, la reflexió és millor quan la faig en silenci.

Tornem a la teva fe. Com l’alimentes?
L’alimento amb una certa dificultat. Tinc la impressió que pertanyo a aquest enorme grup de gent que espera més endavant per posar ordre a les seves coses, entenent que l’ordre espiritual en què viu li permet viure amb coherència, però que se sent més urgit per les seves obligacions, diguem temporals, en el meu cas com a professional, però també com a pare de família, com a empresari. Hi ha moltes coses que em reclamen cada dia i reclamen els meus cinc sentits. Llavors, el que procuro és trobar estones per llegir, per reflexionar, els diumenges per anar a missa i parlar tant com puc d’aquestes coses. I amb el temps un descobreix que també hi ha moltes altres maneres d’alimentar la fe o de fer pregària; en aquest sentit, de vegades fa més profit una estona de conversa amb una mare gran o més o menys malalta que potser pròpiament l’acte d’anar a missa. Vull dir que si un ho viu conscientment i li dóna un sentit a allò que fa... Justament a l’Evangeli es parla molt clarament de primer fer les paus amb el teu proïsme i després portar la ofrena. Doncs, en aquest cas, és bo ocupar-se primer de l’altre, que és una altra manera de demostrar la teva estimació. També hi ha qui diu: Senyor, Senyor! Doncs, primer la persona, que és una manera de fer el mateix camí.

I els teus referents? Persones, sants, que hagin marcat la teva vida cristiana.
Jo ja no pertanyo a l’època de la devoció als sants, tot i que a casa es vivia en certa manera; hi teníem un sant Antoni, perquè el meu pare s’ho deia, així com la devoció nacional a la Mare de Déu de Montserrat. Tampoc no tinc una gran cultura ni en Pares de l’Església ni en teologia i segurament com a formació professional m’han interessat més personatges vinculats a l’església o al món del pensament del s.XX. En aquest sentit, em sembla inevitable parlar de Joan XXIII, del mateix Pau VI, d’actituds com les de Martin Luther King, del bisbe Casaldàliga, de Jon Sobrino a Nicaragua i dels seus companys assassinats a la Universitat d’El Salvador; del mateix Monsenyor Romero, i en un sentit més intel·lectual, d’uns anys cap aquí m’ha interessat el que diu Raimon Panikkar. Tanmateix, els meus referents són molt poc intel·lectualitzats i m’han arribat més per la via de la història contemporània que no pas per la filosofia.

I de Raimon Panikkar, què n’has après?
És una persona d’una gran exigència amb si mateix i amb els altres, que jo crec que fa una aposta molt radical per la catolicitat, és a dir, per la universalitat. Hi ha un moment que Panikkar diu a Pau VI: «Trobo que el model d’Església que surt de Roma diu que si tu no ets intel·lectualment grec i espiritualment jueu no pots ser catòlic i això no pot ser, perquè el món és molt més gran». Li valoro aquesta idea no sé si de cosmovisió aquesta obertura d’horitzons. Altrament, el sentit de les paraules. Panikkar parla set idiomes i té un interès especial per l’etimologia, per perfilar exactament què volen dir determinades expressions i paraules de l’Evangeli que de vegades no s’han traduït correctament o no s’han explicat bé per altres motius. És una persona que tendeix a fer-me la comprensió més senzilla de les coses. Té afirmacions radicals, a vegades provocadores, com quan diu que Jesús no va fundar cap Església, que ni tant sols va formular cap manament, llevat del d’«estimeu-vos», però que si és un manament, aleshores ja no s’estima de debò; és a dir, que no pot ser en el
mateix sentit que el va dir Jesús, que parla d’una certa gratuïtat, per tant, no pot ser entès com un manament. Tot això explicat de manera brillant per aquest gran comunicador que és Raimon Panikkar.

De Jon Sobrino -recordem l’entrevista a TV3 de fa uns anys-, què et va impressionar?
Jon Sobrino té una expressió que, a mi, com a periodista m’interessa molt, que és el «dèficit de veritat», dèficit d’honestedat amb la veritat. Ell considera que aquest món mira constantment cap a una altra banda d’una manera que ja no es pot permetre, perquè tots sabem què passa al món, i posa sempre el mateix exemple: el mateix terratrèmol de la mateixa intensitat, al Japó no mata ningú i a El Salvador mata vint mil persones. La diferència, per tant, no és el fenomen físic, sinó la pobresa. A ell li sembla que aquest és un escàndol molt gran, l’escàndol de l’omissió; en podríem dir el pecat per omissió, encara que Sobrino no empra aquesta paraula. Un altre aspecte que remarca és l’austeritat. Jo també hi penso sovint i crec que no ens vindria pas malament. En una societat que satisfà molts desitjos materials, he procurat no perdre mai la consciència de les coses que tenim, de com les hem aconseguit, del valor del treball i el sentit que ha de tenir, «tenir». En general, aquests tipus de reflexions, molt al fil de la vida de cada dia, de pensadors, de teòlegs o, senzillament, d’homes i dones d’església d’aquests temps són els que a mi m’arriben més. Pel que sembla, un dia vaig afirmar que sóc cristià i això ha sorprès molta gent, i ja dec ser l’únic, perquè ara tothom m’entrevista i, per tant, potser semblarà qui sap què. El que m’interessa més és l’aplicació pràctica diària en la meva vida i en la vida de la meva família. També he de dir, sense embuts, allò que sovint repetim: si ara mateix Jesús tornés no sé si sabria distingir a primer cop d’ull que jo sóc cristià, ni que ho és molta altra gent, perquè el que nosaltres segurament hem fet amb el seu missatge -al menys parlo per mi-, és una adaptació benèvola de la seva radicalitat i probablement hauríem d’aspirar a més.

A propòsit d’això, tu que has entrevistat tanta gent, si vingués ara Jesús, què li preguntaries?
Probablement no li preguntaria res, deixaria que parlés amb la seguretat que les seves respostes serien millor que les meves preguntes, però si n’hi hagués de fer alguna, seria alguna cosa així com: «Què, molt malament, no?» Perquè ja es veu, es veu en nosaltres, primer; no tothom ha estat inculturat en el cristianisme ni ningú té cap obligació a seguir-lo, i si parlem de la institució que l’encarna, per a mi aquest punt ja em sembla incomprensible, com també és escandalosa la negativa a acceptar la igualtat radical de l’home i la dona dintre de l’Església. Això no ho puc assumir, fins al punt que posa en dubte, que qüestiona la meva pertinença a aquest grup. Altrament, tampoc no es tracta de dir amb suficiència fàcil que l’Evangeli va per un cantó i l’Església per un altre. Cal ser coherents, perquè en l’Església també hi veig moltes virtuts, encara que no les espero totes, ja que és una obra de persones i les persones estem plenes de defectes, per tant, l’Església com a obra humana ha d’estar també plena de defectes, per descomptat. No és això el que m’escandalitza, no són els pecats de l’Església, per dir-ho en termes eclesiàstics. El que m’escandalitza és que, a aquestes alçades de s.XXI, amb molta capacitat intel·lectual, després que la humanitat ha arribat fins a la mateixa Declaració Universal dels Drets Humans i a pres consciència de la seva globalitat i interconnexió, l’Església continuï mantenint un discurs d’exclusió de la dona, com deia, en els seus llocs de comandament o d’organització. Això em resulta un obstacle, per exemple, per explicar-li a la meva filla que formem part d’aquest grup. És un fet que m’allunya i l’allunya a ella de la fe. Un altre aspecte que deploro d’aquesta Església és la seva obsessió per la sexualitat i la seva aparent màniga ampla amb la cobdícia i, en general, amb les desgràcies derivades de l’adoració al diner que ha existit des de sempre. Aquí crec que hi ha molta hipocresia, molta falta de valentia, crec que l’Església, aquella més jeràrquica, actua amb molt poca confiança en l’Esperit. Encara que sovint l’Església és la que ens diuen els mitjans de comunicació, la que descriuen alguns periodistes i alguns d’aquests mitjans amb una imatge volgudament encarcarada en el passat, o fins i tot sembli que hi ha grups mediàtics, econòmics que li vulguin mal, vegem també què transmet per ella mateixa. El cas d’Espanya és un escàndol, la seva ràdio és la més antievangèlica que hi pugui haver, perquè promou l’odi. I és la més antiespanyola, perquè fomenta la divisió entre els espanyols. Després, només cal veure els comunicats de la Conferència Episcopal i de la jerarquia, en general, o són coercitius, en el sentit de recordar prohibicions, càstigs i pecats, o mostren un tancament absolut als signes dels temps i semblen comunicats d’un consell d’administració d’una empresa. Jo no veig que hi bategui gens cap esperit mínimament elevat de la vida rasa de cada dia.

Ara estaves parlant de l’Església espanyola, però com veus l’Església catalana postconciliar avui?
Veig que els bisbes catalans guarden sempre silenci, molt prudents, com si tinguessin por que qui es mou no surt a la foto. No trobo que tinguin una veu pròpia. Tenen alguns matisos, però que no els facin passar per veu pròpia. No hi ha cap interès a tenir-ne. D’altra banda, crec que l’Església catalana participa del desconcert general de l’Església en el primer món, que veu com tot allò que fins fa cinquanta o seixanta anys era una obra sòlida, una presència sòlida i influent moltes vegades en aspectes terrenals que no li pertocaven a la societat, ha desaparegut; fins i tot hi ha molta gent que ja ni es molesta a combatre l’Església, sinó que la contempla amb indiferència, indiferència a l’Església i a la idea de Déu, segurament perquè formem part d’aquest primer món que ha anat substituint moltes pors per algunes certeses de caràcter material i per tant, considera que Déu ja no existeix, la qual cosa segurament corrobora com de malament s’havia explicat Déu abans; és a dir, com un lenitiu, com un consol més que no pas com una experiència viscuda. Aquesta Església catalana del primer món ha de trobar una nova manera de comunicar l’Evangeli i de reordenar les seves prioritats. Reitero, mentre ens entestem a no reconèixer el paper de la dona, a condemnar l’homosexualitat, a posar l’accent en determinats comportaments i no en d’altres, jo crec que tindrà molt poca credibilitat. De tota manera, tenim persones com el bisbe Carrera, Pere Casaldàliga o el pare Cassià que són referents. El pare Cassià el teníem, el bisbe Carrera el tenim, però poquet i és clar que ja no ocupa cap càrrec decisiu en la jerarquia catalana. (Aquesta entrevista es va fer abans de la mort del bisbe Joan Carrera)

Però és autoritat moral.
Sí, sí, i moltes altres figures desconegudes i no tant també ho són. Aquest país n’ha donat i en continua donant, però és clar que quan l’Església s’expressa, la més visible, la jeràrquica té tendència a transmetre desànim i molt poca confiança.

I el pare Cassià, el vas conèixer?
Sí, una miqueta. Només cal veure l’impacte que va tenir en una entrevista que li vam fer l’any 2000 per entendre que hi ha molta gent dintre i fora de l’Església que està assedegada de paraules de bondat, de paraules de comprensió. I l’Església que té tot aquest potencial per oferir, sembla mentida que no brilli més, que no es posi més a disposició de la societat. En lloc d’escoltar, de vegades només parla i fa admonicions. Quan va morir el pare Cassià vaig escriure un article a “El Periódico” on deia que jo amb ell no havia parlat mai de pecats ni de confessions. Era una persona que escoltava i donava el seu punt de vista. Era un home humil, comprensiu, molt obert, un home modern. Un home modern i un home valent, perquè a diferència d’aquest tipus d’Església que no vol problemes amb el poder polític, que té por de perdre determinades posicions de poder, ell en situacions polítiques molt més difícils, perquè era durant la Dictadura, hi va plantar cara. Això no es veu gairebé, avui dia, ni en democràcia.

Tu tens sensibilitat social i això es nota, es nota pel to amb què tractes els petits, les informacions i la manera com respectes els febles.
M’imagino que això qualsevol persona amb sentit comú i humanitat també ho faria.

Sí, però, per exemple aquest matí, quan has posat aquella falca de l’oncle del tennista Nadal... Es nota en aquestes coses la teva qualitat com a persona.
Jo vull que l’oient entengui que els que estem aquí darrera la ràdio no fem el programa automàticament ni ens proposem donar un reguitzell de notícies una darrere l’altra, sinó que, de tant en tant, les reflexionem i mirem d’extreure’n algun sentit. Donat que massa sovint, per desgràcia, hem de donar males notícies o, senzillament, confusió -l’actualitat és molt confusa-, en la mesura que sigui possible, sobretot a primera hora del matí que la gent s’està llevant, procurem transmetre alguna certesa i alguna idea il·lusionant. Això és molt agradable. Quan algú et parla des d’una posició tan visible com la del tiet i l’entrenador d’un tennista que ha guanyat quatre vegades el Roland Garros i et diu sense embuts que el problema d’aquesta gent és que molts no estimen la seva feina, penses que no podrien trobar millor persona per dir-ho.

Per acabar, voldria dir que en aquests tipus de revistes i, en general, en les trobades entre cristians i els que no ho són, hauríem d’intentar de deixar de tenir un to com de reunió d’exmalalts d’alguna cosa o d’allò que en podríem dir d’alcohòlics anònims o... i dir, jo faig el que puc, i començar a passar-nos-ho bé. Quan quatre cristians es troben i parlen de les seves coses -bé, les coses dels cristians són les coses de tots-, de l’Església, de la fe, sempre tenim la impressió que la jerarquia ho fa malament, que si la COPE..., i segurament caiem en el mateix error que denunciem, que és el de transmetre poca alegria i poc entusiasme. Jo no em sento especialment entusiasta, sóc sincer. Per tarannà personal, jo no podria anar a missa els diumenges com els negres de Harlem i posar-me a ballar. No estic entrenat, educat a expressar així la meva fe. Quan dic alegria em refereixo a aquest punt de tranquil·litat i seguretat amb les coses, d’humilitat per acceptar els cops que et dóna la vida, cosa que lliga molt amb la fe i et serveix per tocar de peus a terra. Aleshores, algú pot pensar que això és una mena de reserva per als mals moments. Doncs, no, també ho és per als bons.